Fins fa molt pocs anys, nombrosos rius eren navegables. L’aprofitament de l’aigua per als regadius i per ús de la població va provocar la disminució dels cabals. La desforestació va afavorir un increment en l’erosió que va reduir el calat dels rius en molts llocs. Finalment, el transport per ferrocarril i per carretera fou la causa que la navegació per rius i canals deixés de ser competitiva.
Canal de Castella
Hem de recuperar la memòria històrica de la transcendència que van tenir els rius i els canals temps enrere.
Canal de Castella
En temps de l’Imperi romà no existia el delta de l’Ebre, i l’actual població d’Amposta era un port de mar.
Un gran nombre de rius que avui estan secs gran part de l’any, van tenir confraries de pescadors a l’Edat Mitjana. Els llenyataires tallaven els arbres a les muntanyes, i els anomenats raiers muntaven amb els troncs uns rais per portar-los pels rius fins al mar.
És evident que els vaixells poden baixar fàcilment pels rius, deixant-se portar pel corrent, però … i per pujar a contracorrent?
Per poder fer avançar els vaixells contra la fúria de les aigües, els rius tenien uns camins al llarg de les seves riberes: els camins de sirga.
Tal com pots veure a la meravellosa pintura que encapçala aquesta pàgina, titulada Els sirgadors del Volga, pintada l’any 1873 per Ilià Repin, els vaixells eren arrossegats per la xusma aigües amunt tirant d’uns caps.
Mira bé la cara dels desgraciats que són representats al quadre. Presidiaris, desheretats de la fortuna, malalts desnonats, la seva única tasca a la vida era arrossegar els vaixells a contracorrent. Quan morien, eren llançats a l’aigua sense rebre sepultura.
Més modernament, aquesta carn de canó va ser substituïda per cavalleries.
